“Cuando los vi en directo fue cuando pensé: pero, ¿esto qué es? Antes no me habría puesto el disco. Ahora ya sí”. Eren les paraules que l’amiga Cristina Chumillas, directora artística de la galeria Pepita Lumier (la promoció és gratis, però ben merescuda!), em deia el dijous, 16 de novembre, pocs minuts després que acabara el concert (bé, parlem amb propietat, concertàs!) de Gener al Palau de la Música de València. Curiosament, també havíem coincidit la primera vegada que ella escoltava les cançons del quintet en viu. Fou el 18 de juny del 2016 i, precisament, a la sala Rodrigo de l’auditori del Passeig de l’Albereda de la capital del Túria. Aquella també va ser una nit per a recordar, amb la presència sobre les taules dels magnètics Maria Arnal i Marcel Bagés.

En aquella ocasió, Gener tancava la gira del disc El temps del llop (Mésdemil, 2014). Hores després d’acabar l’actuació, el grup carregava la furgoneta i se n’anava al Puerto de Santa María (Cadis) a gravar les cançons del seu segon treball, Oh, germanes! (Mésdemil, 2016) als estudis de Paco Loco (protagonista d’aquest memorable vídeo d’agraïment pel guardó als millors arranjaments/producció en l’onzena edició dels Premis Ovidi).

Durant aquella primera actuació al Palau, la formació ja va tocar alguns temes nous i crec que molts dels que estàvem allí ja vam percebre que tenien al cap quelcom molt gran. Gener havia deixat de ser el projecte de Carles Chiner, sorgit de la desesperança econòmica, per convertir-se en un equip (perdó, un equipàs!).

a0377014149_10I, transcorreguts uns mesos a l’expectativa, va arribar el disc. Un treball inspirat per les dones (anònimes i cèlebres) i cuidat fins a l’últim detall (les instrumentacions, els jocs vocals, la portada, l’edició en vinil, els missatges, etc.). La crítica el va rebre com es mereixia i el públic (independentment de la seua esquifida dimensió) el va fer seu: sold out per a la presentació en La Rambleta de València (ai, eixe so!) i lletres corejades amb esme sempre que els he vist en directe.

Carles ho va deixar clar en la primera ocasió que va tenir: la gira encara està viva (ai, la comprensió lectora!). Tanmateix, el segon concert de Gener al Palau es pot considerar com una altra fita en la seua història (com també ho va ser el primer). Enric Alepuz (bateria i percussions), Pasqual Rodrigo (baix), César Castillo (guitarres) i Vicent Todolí (teclats, tambor, harmònica-megàfon i el que faça falta) es van anar col·locant en posició fins l’arribada del guia Chiner. Per encetar (i acabar) l’espectacle, una sorpresa: “L’animal persona”, nova composició de ritme infecciós que ens torna a deixar amb ganes de saber més coses sobre els seus plans de futur.

IMG_0945

A priori, el concert comptava amb al·licients addicionals. “5 pililes són massa pililes juntes”, apuntava el grup a la seua plana de Facebook. Així, a comptagotes, es van anar anunciant les germanes que acompanyarien Gener: Marta Domingo, vocalista de Meridian Response, qui sortia a escena en les cançons “Bruixa bruixa (Al·leluia)” i “Les dones”; Paloma Chiner, Ana Conca i María José Peris, Las Reinas Magas (fonamentals en aquesta etapa), també en “Les dones”, “Vudú contra els senyors de la guerra” i “El meu amor es diu Dolors” amb dedicatòria especial per a una altra reina, Marta Violeta Chiner (quina família d’artistes!); Mireia Vilar en “Contrallum” i “La gràcia que tens quan camines”; i la xilena Soledad Vélez (s’ha d’agrair l’esforç de cantar en valencià) en “La nit era un cavall fosc” i “La reina de l’oceà”, interpretada en duet íntim.

IMG_0942

Malauradament, les condicions de la sala no van agrair la presència de tantes veus. Assegut al bell mig de la quarta filera, no vaig percebre nítidament la potent paraula de Carles Chiner fins la tercera o quarta cançó. Tampoc les convidades van gaudir del protagonisme que mereixien (o així ho vaig escoltar jo). En canvi, vaig gojar amb la pegada rítmica de la formació gràcies als recursos variats de la percussió i el so penetrant d’un preciós i lluent Rickenbacker; la versatilitat de les guitarres rítmiques; les ocurrències sonores sorgides dels teclats; i els malabarismes en trasts i pedals de la Gretsch de Chiner, puntejant amb destresa (“Valents”) o atacant un blues desèrtic (“D’un poble del sud”, amb cant d’estil a capella inclós). Els assistents, que es van bellugar en els estrets marges de les butaques durant tot l’espectacle, es van posar dempeus per al (suposat) comiat final amb “Convencionals”. La cançó s’ho mereix. Sempre.

Gener hauria d’estar signant bolos a les sales situades més enllà del pantà de Contreras. Ho faria si l’Estat no visqués reclòs en un provincianisme (castellà) que tanca els ulls (i les oïdes) a les esses sonores, als fonemes fricatius labiodentals sonors i a les vocals obertes. I també ho podria fer (això d’arribar lluny en quilòmetres recorreguts, clar) si la indústria musical valenciana no fos més que una conjunció de tres paraules (el tancament del segell que ha editat les dues referències del grup és la prova més evident). Desitge que al tercer assalt el grup puga cantar fort i suau (i en valencià) allà on s’ho propose.