“La mare ha partit”. Amb aquest missatge publicat a Instagram, Thomas Dutronc anunciava la mort de la seua progenitora, Françoise Hardy. Les paraules s’acompanyaven d’una foto de tots dos fa 50 anys, quan Dutronc era una criatura. Hardy portava un temps molt malalta i feia sis anys que havia publicat el seu últim disc, Personne d’autre, amb un repertori majoritàriament escrit per ella mateixa.

Françoise Hardy va nàixer el 17 de gener de 1944 durant un bombardeig al París ocupat pels nazis. Al llarg de la seua trajectòria va ser, entre altres coses, cantant, compositora, actriu, model i astròloga.

El seu vuitanta aniversari va servir perquè França li tornara a retre homenatge com un dels seus tresors nacionals. Per exemple, la revista Paris Match va publicar un especial de 92 pàgines amb una cuidada selecció de fotografies i una entrevista exclusiva.

Però, també, eixe natalici va comportar parlar de la mort. Perquè, des de 2004, Françoise Hardy havia de suportar les conseqüències del càncer: li costava respirar i havia perdut mobilitat, memòria i vista. Per això, en desembre de 2023, li va escriure una carta al president francés, Emmanuel Macron, per a insistir en la tramitació urgent d’una llei d’eutanàsia. És a dir, pel reconeixement del dret a una mort digna i voluntària. Era una petició important perquè Françoise Hardy era un mite a França. Entre altres motius, per aquesta cançó.

“Tous les garçons et les filles” és una altra composició amb lletra de Françoise Hardy. En ella canta a la solitud que li provoca veure les parelles que caminen i es donen la mà mentre ella passeja sola. Es va incloure en el seu primer single, publicat a l’estiu de 1962.

La cançó formava part de la cara B del single “J’suis d’accord”, però va ser tot un èxit. I això perquè Françoise Hardy la va interpretar en la televisió el 28 d’octubre de 1962, quan tot el país esperava els resultats del referèndum sobre el mètode d’elecció del president de la república. Eixe dia, la majoria del país va optar pel sufragi universal i per una dona de figura estilitzada, ulls hipnòtics i veu melancòlica. Així, Françoise Hardy es va convertir en el símbol del moviment ie-ie.

Hi ha diversos elements a destacar del moviment ie-ie francés. En primer lloc, bona part del protagonisme se’l van emportar les dones. D’altra banda, en la seua difusió va ser cabdal la ràdio gràcies al programa setmanal Salut les copains que va estar en antena entre 1959 i 1968. Es calcula que l’escoltava el 40% de la població entre 12 i 15 anys. Gràcies al seu èxit, es va fer una revista amb eixe nom. Finalment, el terme ie-ie va ser encunyat pel sociòleg Edgar Morin i li va servir per a definir el concepte d’adolescència: persones entre la infància i l’edat adulta que consumeixen, tenen nous ídols i es rebel·len a través de la roba, el maquillatge i les relacions personals. Perquè les revoltes de maig del 68 encara estaven lluny!

L’impacte de Françoise Hardy es va estendre a bona part d’Europa. Fins i tot, ella va estar a les Falles de València. Va ser l’any 1964 quan va actuar al Parador So Nelo situat al carrer de Xàtiva. Allà havia de cantar dos nits, però sols ho va poder fer una perquè, després del primer concert, l’envelat es va incendiar per un petard. Françoise Hardy recordava este episodi com un dels més sorprenents de la seua carrera. I parlem d’una dona que va compartir confidències amb Bob Dylan, David Bowie o Mick Jagger, entre d’altres! I eixe mateix any, 1964, també va estar a les Falles de València una altra icona ie-ie: Sylvie Vartan.

Nascuda a Bulgària, Sylvie Vartan va arribar a París amb la seua família en 1952. Eren els temps dels plans quinquennals i el socialisme real. Gràcies al seu germà Eddie, trompetista, compositor i productor, Sylvie es va interessar per la música. Va fer la primera gravació en 1961, amb 17 anys, acompanyant el rocker Frankie Jordan. Uns mesos després feia el seu primer concert. En aquell moment ja era coneguda com “la col·legiala del twist” per les seues versions del rock nord-americà. Per exemple, “The Loco-motion” va ser gravat en primer lloc per (l’oblidada) Little Eva en 1962. A l’octubre d’eixe mateix any, es convertia en número 1 a França gràcies a Sylvie Vartan. I posats a recuperar èxits, no pot faltar aquest!

France Gall va ser una altra representant de les xiques ie-ie. I, també, des de molt jove. El seu primer single es va emetre per primera vegada en la ràdio el dia del seu 16é aniversari. Com va ser un èxit, els editors van suggerir que treballara amb Serge Gainsbourg, mite de la cançó francesa. I entre moltes altres composicions, Gainsbourg va escriure “Poupée de cire, poupée de son” sobre la paradoxa que suposa que artistes joves canten sobre experiències vitals que no han pogut patir. La cançó va guanyar el festival d’Eurovisió de 1965 en representació de Luxemburg.

El moviment ie-ie també va ser rellevant a l’Amèrica Llatina i bona part dels països de l’Europa occidental. Entre d’ells, a Espanya.

Així sonava la primera xica ie-ie. El tema va ser escrit per Antonio Guijarro i Augusto Algueró i es manté el dubte sobre si la composició original estava pensada per a Luis Aguilé amb el títol de “Chico yé-ye”. Tanmateix, Conchita Velasco el va immortalitzar en la pel·lícula Historias de la televisión en 1965. Però, i això sí està clar, la primera xica ie-ie espanyola va ser… la Rosalía! Exactament, Rosalía Garrido Muñoz, nascuda a Madrid en 1944 i que, amb 16 anys, va començar la seua carrera musical amb el tema “Amor y rock and roll”.

Rosalía va ser una de les grans veus de la música espanyola de la dècada dels 60 i fins a mitjans dels 70, quan va deixar els escenaris per a cuidar de la seua família. I Rosalía era una enamorada de la Costa Blanca. Així, ella vivia al Campello, d’on va ser regidora de Cultura i Educació entre els anys 1995 i 2003 en les files del Partit Popular. I en aquesta localitat de l’Alacantí va faltar el 10 de setembre de 2021 amb 77 anys. Entre els seus èxits artístics, cal destacar que va ser guanyadora de l’antic Festival de la Cançó de Benidorm. Exactament, això va ser l’any 1963, en la cinquena edició del certamen. Ella va interpretar un tema de Mario Sellés i Miguel Portolés titulat “La hora”.

(Aquest text és una adaptació del guió radiofònic que es va emetre al programa Podríem Fer-ho Millor d’À Punt Mèdia el diumenge 28 de gener de 2024 i que es pot escoltar ací)