La música d’arrel americana sempre ha comptat amb una bona representació de dones cantants i guitarristes. Des de la família Carter, amb la mare Maybelle i les germanes Helen, June i Anita, passant per Loretta Lynn, fins al magnífic trio que van conformar (juntes o per separat) Dolly Parton, Linda Ronstadt i Emmylou Harris. Als 90, les Dixie Chicks (ara simplement The Chicks) van trencar rècords i, també, eixe tòpic que diu que totes les artistes del gènere són conservadores (o republicanes) al criticar George W. Bush en 2003 dies abans de la invasió d’Iraq. I de l’última fornada, malgrat que la llista podria ser centenària, s’han de destacar les propostes de Lilly Hiatt, Nikki Lane o Margo Price. El cas de Beyoncé, com tot el que l’envolta, supera qualsevol dimensió coneguda.

Doncs bé, Eilen Jewell és una altra de les exponents del gènere. Ella, com la majoria de les seues contemporànies, basteix una sonoritat des de la lectura de les veus clàssiques, però afegint elements d’altres estils (com es pot comprovar en les versions que ha gravat i que interpreta en directe). Afortunadament, l’artista de Boise (a l’estat d’Idaho, al nord-oest del país) té carència pels escenaris europeus. Així, durant el mes de juny ha actuat a Holanda i a Bèlgica i, també, a ciutats de l’Estat com Santiago, Madrid, Arrasate i València. Precisament, el concert que va oferir a la sala 16 Toneladas era l’últim abans de tornar al seu país. “És molt trist”, va dir la cantant. Cert, el panorama als Estats Units d’Amèrica tampoc és massa falaguer.

En aquesta ocasió, la vocalista, guitarrista i harmònica presentava el disc Get Behind The Wheel. Publicat en maig de 2023, el nové treball d’estudi d’Eilen Jewell és un exercici de redempció personal. En pocs mesos, la nord-americana va viure la mort de persones properes i l’ensorrament del seu matrimoni (amb el bateria i mànager Jason Beek, qui encara l’acompanya en els directes), a més de les vicissituds de la pandèmia (la recordeu?). Malgrat que en algun moment va tenir la temptació de deixar córrer la seua carrera, les cançons li van donar l’oportunitat d’agafar les regnes i reprendre el camí. I d’aquesta manera, qui la volguera acompanyar, s’havia de posar a roda.

I així ho van fer el centenar de persones que es van apropar el diumenge 9 de juny al 16 Toneladas. De nou, un so impecable per tal de gaudir d’una altra gran actuació de la cantant, qui ja havia passat per València en 2010, 2015 i 2019. El concert es va encetar amb dues peces extretes del repertori del mencionat últim disc, “Crooked River” i “Winnemucca”, on parla de les ferides de la solitud i l’amor perdut. Amb eixes cançons ja es va comprovar que tot estava al lloc: la veu i harmònica d’Eilen Jewell; la guitarra (preciosa Gretsch taronja) d’ampli espectre de Jerry Miller batejada com Bigsby; la complicitat amb el somrient contrabaixista Matt Murphy; i la contundent pegada de Jason Beek. Sols quedava lliurar-se a les melodies i anar descobrint els detalls.

Per exemple, eixe tren que s’apropava a “Rich Man’s World” i al qual Miller ens va seure a bord amb les cordes del seu instrument; o la recuperació de cançons que ja sumen més d’una dècada com “Rain Roll In”, “Dusty Boxcar Wall” o “I Remember You”, un country crepuscular; o el joc de la protagonista entre la guitarra acústica i l’elèctrica (una Fender blanca i roja de brilli-brilli i lluentons) que va encetar amb “Crawl”. Eilen Jewell també es va atrevir amb el castellà, idioma amb el qual va explicar que a la seua ciutat natal hi ha una important comunitat basca i, per això, una de les primeres begudes que va provar va ser el kalimotxo. Tot això abans d’interpretar la peça de surf-instrumental que va escriure en el seu honor (o per la ressaca que dona) i que emparenta directament amb el “Tequila” de Chuck Rio i The Champs.

Comptar amb un guitarrista com Jerry Miller és una garantia. Tanmateix, es corre el risc que s’apropie de l’escenari amb solos interminables i fingerpickings variats. Per sort, la seua participació està molt ben mesurada des de fa temps (Eilen Jewell i ell han fet gires com a duet) i en cap moment abusa de ser el 68é millor guitarrista del món segons una classificació que va fer la revista Rolling Stone en 2010. Això sí, també va tenir el seu moment de glòria: la interpretació de “Caravan” de Juan Tizol i Duke Ellington mentre la solista afinava la seua Fender. I, tot seguit, es descarregava una tempesta elèctrica amb les cançons “Where They Never Say Your Name”, “Sea of Tears” i “Working Hard For Your Love”, dedicada a la seua filla (sembla ser que la criatura tenia caràcter de menuda).

I sí, Eilen Jewell és una lletrista notable (com es comentava adés, amb certa tendència a les fatalitats i les tragèdies com demostren “Miles to Go”, “Lethal Love” o “Alive”), però també sap escollir molt bé els referents. D’aquesta manera, reinterpreta el “Breakaway” de Jackie DeShannon i Sharon Sheeley (amb un toc de melancolia que l’allunya de les gravacions d’Irma Thomas i Tracey Ullman), així com “Could You Would You” dels Them, primera banda de Van Morrison. Ambdues han sigut publicades en el seu últim disc.

La nord-americana també ha retut homenatge discogràfic a Loretta Lynn, “el nostre tresor nacional”. Va ser en 2010 quan va veure la llum l’àlbum Butcher Holler, el qual es reeditarà el pròxim novembre. Allà es troba una relectura de “Whispering Sea”, la composició escollida per al setlist. I al crit de “Take it away, boys!” (doneu-li canya, xics!) va ressonar el tema favorit de la cantant: “Green River” de la Creedence Clearwater Revival del qual hi ha una versió en vinil de 7” (per si algú em vol fer un regal). Tot seguit, com ja era hora de tancar, Eilen Jewell ens va despatxar amb “Soul Kitchen” dels Doors. I la cerimònia dels diumenges, que ja és tradició en el 16 Toneladas, ens va deixar a tots amb un sentiment de pau i serenitat.