L’actitud d’un artista és un dels trets que pot marcar la diferència en un concert. Si l’intèrpret es limita a tocar amb la correcció tècnica que se li suposa, però amb un posat d’indiferència i com si tingués en el cap les hores de furgoneta que li queden a l’endemà per al següent bolo, el públic marxarà conforme, però sense entusiasme. Tanmateix, si el protagonista ho dona tot (o aparenta fer-ho) i es mostra proper, fins i tot agraït perquè l’hagen elegit entre tota l’oferta del moment, els assistents tornaran a casa com si haguessin viscut una nit única, malgrat que eixe mateix espectacle es repetisca en totes i cadascuna de les dates de la gira. Doncs bé, en el segon cas es troben la cantant Lisa Kekaula i el guitarrista Bob Vennum.

Tots dos conformen el nucli dur del grup The BellRays, punt de trobada d’estils derivats del rock i el soul. Ja ho diu el seu lema vital i artístic: “Blues is the teacher. Punk is the preacher” (“El blues és el mestre. El punk és el predicador”). Per això, entre els seus referents mencionen Billie Holiday i els Ramones o Jimmy Reed i Led Zeppelin. Les diverses reencarnacions de la banda han passat de forma regular per València. Personalment, la primera vegada que els vaig veure va ser en juny del 2008 en la sisena edició del desaparegut MIMED (Mislata Música en Directe). Desconec si havien actuat abans per ací. Sí que ho han fet en anys posteriors i la xarxa en dona fe: 2010, 2016 o 2022.

Tanmateix, l’última visita de Lisa Kekaula i Bob Vennum al Cap i Casal ha sigut amb un projecte paral·lel: Lisa and the Lips. Tampoc era el seu debut a la ciutat ja que hi van estar, com a mínim, en 2013. Aquell any, la gira també va passar per Castelló de la Plana i Alacant i va servir per a presentar el seu primer (i, de moment, únic) disc. Sense perdre ni un àtom de l’energia rockera dels BellRays, en aquest cas s’accentuen les síncopes del soul, el funk i l’anomenat P-Funk. I tot gràcies a la retrobada després d’un temps sense tocar junts amb el teclista Gabri Casanova, el guitarrista Pablo Pérez, el baixista Paul Rodas, el bateria Maxi Resni, el saxofonista Ernesto Millán i el trompetista Iván del Castillo. Són instrumentistes que han acompanyat artistes com Loquillo, The Fuzztones, Aurora & the Betrayers o Eli ‘Paperboy’ Reed, entre molts d’altres. I, a més de músics, es pot pensar que són bons amics pel bon rotllo que demostraven sobre les taules.

València era la tercera parada d’una mini gira europea (l’inici era al festival Caslano Blues de la ciutat suïssa de Lugano) i estatal (la segona cita va ser a Valladolid). I sí, era un diumenge. Efectivament, a la Marina actuaven Pretenders. I al 16 Toneladas també hi havia concert (Sonido Gallo Negro). Però, malgrat les circumstàncies, és difícil d’entendre que poc més d’un centenar de persones s’aproparen al Loco Club per a gaudir i ballar (molt) amb Lisa and the Lips. Per la seua part no va quedar i, com repetia Lisa Kekaula, ho van donar absolutament tot. Encara han de tocar a Sevilla (dimecres 19), Madrid (dijous 20), Vitòria (divendres 21) i Vigo (dissabte 22), per si algú llig açò i està prop.

“Tanque els ulls i estàs ací amb mi” canta Lisa Kekaula en “Come Back to Me”, la primera de les descàrregues incloses en el setlist. Ràpidament s’estableix el joc de guitarres entre Bob Vennum i Pablo Pérez, que oscil·len entre el blues, el rock i el funk. Uns minuts després són les tecles de Gabri Casanova les que demanen protagonisme en “Troubled Mind” mentre els metalls se sumen a la festa. I, com sempre, la secció rítmica (baix i bateria) demostra que és imprescindible. “Sense ells no hi ha festa”, afirmava Pablo Pérez poc després. El sarau ha començat i s’allargarà durant més d’una hora i mitja amb molt poques pauses. Això sí, quan el ritme s’alenteix és perquè la vocalista enlluerne amb tonalitats de soul, blues i gòspel en composicions com “It Only Takes a Little Time”, “Black Board” o “The Pick Up”.

El temacle “Rock Steady” que Aretha Franklin va publicar en 1971 va obrir el foc de les versions amb l’ajuda del públic. En aquest apartat també s’han d’incloure les composicions “Going Down” de Don Nix popularitzada pel bluesman Freddie King en 1971; “Do That Stuff” amb la qual Parliament eixamplava els horitzons del funk cap a l’espai en 1976; “Working Day and Night” de Michael Jackson que va transportar el públic a les discoteques de principis dels 80 amb una sobrecàrrega de decibels; i l’autohomenatge de “Shake My Snake”, original dels BellRays.

Entremig, referències prestades d’Sly & The Family Stone, Funkadelic, Brides Of Funkenstein o Bootsy Collins en temes com “The Player”, “Push” o “Stop the DJ” amb la qual van posar punt final amb un èxtasi instrumental que va deixar el personal sense alé. Des de l’escenari s’afirmava que el Loco era una església i la cerimònia celebrada convalidava com una missa. Potser hauria sigut millor comparar-ho amb un gimnàs i una sessió d’spinning (on, segons diuen, sues bastant).