“M’agradaria saber com se sent al ser lliure”. Eixa és una de les possibles traduccions del títol d’aquesta composició. És un tema del músic de jazz Billy Taylor, qui el va publicar per primera vegada en 1964 en el disc (descatalogat) Right Here, Right Now! amb el títol de “I Wish I Knew”. En aquell moment, era una cançó instrumental que Taylor, pianista, va enregistrar amb el seu trio (Ben Tucker al contrabaix i Grady Tate a la bateria) i l’acompanyament d’una gran orquestra dirigida per Oliver Nelson (responsable del majestuós The Blues and the Abstract Truth de 1961). Com explicava el mateix Billy Taylor en les notes de l’àlbum Music Keeps Us Young (1997), aquella melodia va ser escrita per a la seua filla. I, originalment, sonava així.
L’autor de la lletra és Richard Carroll Lamb, del qual no hi ha més informació més enllà del seu àlies artístic: Dick Dallas. Tanmateix, va escriure unes línies que es van convertir en un himne del moviment pels drets civils: “M’agradaria poder trencar totes les cadenes que em subjecten / M’agradaria poder dir totes les coses que hauria de dir / Digues-les en veu alta, digues-les de forma clara / Perquè les escolte tot el món que tens al voltant”. S’ha de recordar que en 1967, any en què es publicava la versió gravada per Nina Simone, hi va haver revoltes populars protagonitzades per la població negra a ciutats nord-americanes com Tampa (després que un agent de policia matés un jove de 19 anys), Buffalo, Newark, Minneapolis o Detroit. En 1968 eren assassinats Martin Luther King, Jr. i Bobby Hutton, primer membre i tresorer del Partit de les Panteres Negres.
“Et diré què és la llibertat per a mi: no tindre por”. Així s’explicava Nina Simone en unes declaracions recollides en el documental What Happened, Miss Simone? (2015). En eixa pel·lícula es fa un repàs a la vida personal i artística d’aquesta figura fonamental de la cultura i la societat nord-americana (i mundial) del segle XX. Formada en el piano, Simone va triomfar ràpidament amb la seua fusió de jazz, blues i música clàssica. El seu primer disc, Little Girl Blue (1959), contenia l’estàndard “My Baby Just Cares For Me” que es va popularitzar a la dècada dels 80 gràcies a l’anunci d’un perfum i un vídeo musical animat (però ella no va veure ni un cèntim perquè havia venut els drets de l’àlbum per 3.000 dòlars de l’època).
Nina Simone va incloure peces que entroncaven amb les seues arrels des del seu disc de debut: “I Loves You, Porgy” en Little Girl Blue; l’espiritual “Children, Go Where I Send You” en The Amazing Nina Simone (1959); “Summertime” en Nina Simone at Town Hall (1959, sí va publicar tres discos el mateix any); “Work Song” en Forbidden Fruit (1961); o “Zungo” en Nina at the Village Gate (1962). I la primera composició pròpia pensada per a convertir-se en un cant de protesta va ser “Mississippi Goddam” (1964), escrita com a resposta a l’assassinat de quatre xiquetes negres després que el Ku Klux Klan posés una boma en una església baptista de Birmingham (Alabama).
Nina Simone va gravar la seua lectura de la composició “I Wish I Knew How It Would Feel to Be Free” per al disc Silk & Soul, publicat en 1967. En el repertori es troben altres peces com “The Look of Love” de Burt Bacharach i Hal David i que Dusty Springfield va gravar per a la pel·lícula (esbojarrada) Casino Royale (1967); “Go to Hell” del músic de jazz Morris Bailey, Jr. i amb la qual va aconseguir la seua primera nominació als Grammy (va perdre davant el “Respect” d’Aretha Franklin); o la composició pròpia “Consummation”.
I sí, jo soc home, blanc i heterosexual. Això vol dir que he tingut molts privilegis i bastant llibertat. Però viure en un sistema capitalista i ser valencià tampoc és gens fàcil.