Ja fa una setmana i un dia del concert de Queens Of The Stone Age (a partir d’ara, QOTSA) al Poble Espanyol de Barcelona. Sí, la tendència general és publicar les cròniques i els articles sobre els espectacles musicals i culturals poques hores després de la seua celebració. Però ací ens ho agafem amb calma. Pots denominar-ho periodisme lent (slow journalism, dirien els moderns) o, millor (perquè és la veritat), procrastinació. Així, independentment dels comentaris sobre l’actuació dels estatunidencs, ací van un parell de reflexions més generals.

En primer lloc, des de quan els concerts s’han convertit en aparadors d’elements allunyats de la música? La presència de QOTSA a la capital catalana s’emmarcava en l’Alma Festival. Es tracta d’un esdeveniment que té dos seus: a Madrid es va desenvolupar entre el 31 de maig i el 14 de juny; mentre que a Barcelona té lloc des del 24 de juny fins al 21 de juliol. Després de visitar les instal·lacions d’ambdues localitats (el 4 de juny vam gaudir de Róisín Murphy i Alison Goldfrapp a la CIUTAT DE LA LLIBERTAT), la sensació (personal) és que són més importants les cadires de disseny de les zones de restauració, els uniformes dels treballadors, i els convidats i la “gent guapa”, ben visibles, que la música.

I, entre aquests elements, no pot faltar la zona VIP – Golden Circle (o qualsevol altre nom ridícul sorgit d’una oficina de màrqueting) davant l’escenari. És una àrea a la qual s’accedeix després de pagar una entrada que, aproximadament, costa entre un 25-30% més que la localitat general (els ja considerables 71,60€) i et permet estar a tocar de l’escenari. Si eixe sector està ple, potser des l’escenari no es nota la delimitació. Però si no ho està, com va passar a Barcelona malgrat que eixes entrades estaven esgotades, la cosa canvia. És cert, també influeix tenir un tocacollons com Josh Home, líder dels QOTSA, com a protagonista. Així, quan havien passat 30 minuts des de l’inici del concert, el cantant va preguntar què era allò: “és una cosa de rics?”. I, davant la cridòria general, va convidar a botar les tanques de forma pacífica i ordenada i destorbar així la pau i tranquil·litat dels “privilegiats”.

L’organització no pot dir que no hi havia precedents: el mateix Josh Homme ja va incitar a ocupar eixa zona especial als assistents del Mad Cool 2018 sota amenaça de no tocar més. Sembla ser que el personal de seguretat del festival madrileny es prenia la seua feina molt seriosament. A Barcelona la situació no va arribar a tant i el vocalista sols va “autoritzar” els “canvis” de localització durant una cançó (després, cadascú havia de “beure, follar i ballar” on es trobava en eixe moment). Alex Kapranos, cantant de Franz Ferdinand, ho va explicar molt bé després de la seua actuació al mateix Mad Cool: “Les persones que es consideren molt importants tendeixen a estar més preocupades pels selfies que per tornar-se boges per una banda. No dic que no hi haja lloc per a ells. N’hi ha. És al darrere”.

La segona consideració té a veure amb el repertori escollit (el famós setlist). És així i s’ha d’assumir: el més normal és que alguna de les teues cançons preferides, potser aquella que esperes amb moltes ganes, no sone en el concert. QOTSA està immersa en la gira mundial The End is Nero que serveix per a presentar el seu vuitè àlbum, In Times New Roman… El tour ha inclós 5 concerts a l’Estat espanyol, sols superat en número d’actuacions al continent europeu pel Regne Unit i Alemanya, on han tocat en set ciutats, mentre que sols han inclós tres cites a Itàlia o França. I molts comentaris destaquen que la banda ha oblidat els primers discos, sobretot el seu debut homònim de 1998 i Rated R publicat en l’any 2000. I és totalment cert… en part!

A Barcelona no va sonar cap tema dels treballs mencionats: ni “Regular John”, ni “If Only”, ni “Mexicola”, ni “Feel Good Hit Of The Summer” (la cançó que dona ressaca sols d’escoltar-la per la quantitat de substàncies que menciona), ni “Better Living Through Chemistry” ni “Monsters In The Parasol”. Tanmateix, algunes d’eixes cançons (no del primer disc, que sí sembla estar totalment oblidat) sí van ser incloses en les actuacions de Vitòria i La Corunya (sí, hi ha gent que recull els setlists i els publica a Internet… moltes gràcies per la feinada!). Així que es pot dir que les persones que es queixaven en les xarxes per aquestes absències a Barcelona van tenir mala sort.

De tota manera, el concert, de quasi dues hores i 20 temes (que no està malament), va incloure “èxits” com “Little Sister”, “In My Head” i “Burn the Witch” de Lullabies to Paralyze (2005), “Smooth Sailing”, “My God Is The Sun” i “I Sat By The Ocean” de Like Clockwork (2013), “The Way You Used To Do” de Villains (2017) així com “Make It Wit Chu”, inclosa en Era Vulgaris (2007), i que va derivar en “Miss You” dels Rolling Stones i una tornada cantada pel públic amb tota la sensualitat necessària. Per cert, Josh Homme també va aprofitar el moment per a fer-se una cigarreta amb tota la fatxenderia que el caracteritza. Evidentment, no van faltar composicions de l’últim disc: “Paper Machete”, “Emotion Sickness”, “Made to Parade”, “Carnavoyeur” i “Sicily”. Aquestes tres últimes, més psicodèliques i allunyades del so piconador característic de la banda, van servir d’àrea de descans per al públic.

Malgrat els comentaris anteriors, s’ha de dir que Josh Homme es va mostrar proper. Fins i tot, simpàtic. Va declarar el seu amor per Barcelona, es va mostrar entusiasmat amb el Poble Espanyol (una edificació que simula un típic llogaret del país amb cases i carrers a escala real), i va explicar que havia estat nedant a Girona. I de festa, clar. També va organitzar un xicotet referèndum entre el públic (sorprenentment, no va aparéixer la Policia Nacional per atonyinar-lo) per a decidir (en teoria) quines cançons tocar. Com a resultat (de la seua santíssima voluntat) van sonar “You Think I Ain’t Worth a Dollar, but I Feel Like a Millionaire” i “First It Giveth” del disc Songs for the Deaf (2002). D’eixe àlbum van eixir les últimes cinc cançons del concert: les dues ja mencionades, a més de “Go With the Flow” i, en el bis final, “No One Knows” i “Song for the Dead”. Per cert, abans del darrer pandemònium, el vocalista va tenir temps per a felicitar l’aniversari d’una tècnica de guitarres que, sobre l’escenari, es va emportar de regal el “Happy Birthday” dels assistents. “Sols té 7 anys”, va amollar el cantant-humorista.

 

I, així, Josh Homme i la seua imponent veu i esmolada guitarra, Troy Van Leeuwen i les seues categòriques i variades guitarres (fins i tot de doble mànec), Michael Shuman i el seu hiperactiu baix, Dean Fertita i el seu incisiu teclat i Jon Theodore i la seua precisa bateria, van demostrar que Queens Of The Stone Age està en plena forma. I això que no van tocar “The Lost Art Of Keeping A Secret”, la cançó que jo esperava!