“Algunos van a la Champions. Otros, a la UEFA. Nosotros estamos en la permanencia”. Amb aquesta declaració de principis es va presentar Raúl Rodríguez davant del públic reunit per a gaudir de l’espectacle 30 años en la frontera. Era una ocasió especial en què el músic andalús celebrava eixes tres dècades de carrera durant les quals ha fet milers de quilòmetres; ha participat en una trentena de projectes (principalment amb Martirio, sa mare, però també amb Kiko Veneno o amb Miquel Gil); i ha publicat dos discos amb el grup Son de la Frontera i altres tres llibre-cedés amb el seu nom. Així, era una festa per a enaltir el fet d’existir i, potser encara més important, el fet de resistir. Són, tal i com està el panorama, dues fites importants tant per a l’artista com per a l’audiència.

La música de Raúl Rodríguez és indestriable del treball d’investigació que ha desenvolupat com a bon llicenciat en antropologia que és. Els seus viatges, especialment per Amèrica Llatina i Àfrica, s’han plasmat en eixos tres llançaments mencionats anteriorment: Razón de son, 2014; La raíz eléctrica, 2017; i La razón eléctrica, 2023. Són quaderns de treball on anota i crea cants “d’anada i tornada” i on aprofundeix en la música popular. Com diu en la composició “Razón de son”: “Yo he visto los mismos sones en los puertos más lejanos: hay ritmos que son hermanos de antiguas generaciones”. A més de proposar un nou palo, el “punt flamenc”, dins del folklore compartit del “Carib Afro-Andalús”, Raúl Rodríguez és el creador del tres flamenc. Es tracta d’una síntesis de la guitarra flamenca i el tres cubà amb tres cordes dobles i un màstil més xicotet. I sona així (a mi em recorda la tonalitat d’un llaüt).

La velocitat i destresa de les mans de Raúl Rodríguez sobre les cordes del tres flamenc és excepcional. Segurament, és un dels millors músics en l’àmbit dels instruments de corda polsada. A més, ha ampliat el ventall de sonoritats del seu canal d’expressió amb filtres i pedals. D’aquesta manera, és capaç d’emular Jimi Hendrix amb un efecte wah-wah passat pel sedàs del flamenc. O a l’inrevés. I, com el mateix Hendrix, l’andalús també té dos acompanyants d’autèntic luxe (la seua Band of Gypsys particular): Jimmy González a la bateria i Juanfe Pérez al baix. Tots tres conformen el 3F Power Trio on les melodies afrocubanes i andaluses convergeixen amb el jazz de caràcter progressiu i psicodèlic. Van donar bona mostra d’això en peces com “Farafina” i “El cascabel”, amb les quals va començar l’espectacle, “La vida es una rueda”, “Yo voy buscando al poeta” (amb la primera de les compareixences del bailaor Marco Vargas) o “Que sea el ritmo el que nos gobierne” i la seua versió en anglés, “Let The Rhythm Lead”.

Raúl Rodríguez és de l’opinió que la cultura és educacional. “Yo crecí convencido de que el mundo iba a ser una versión amplificada de lo que hacían mis mayores” escriu en Razón de son. Però clar, la seua sort és que ha tingut els millors mestres. Son pare, Juan Tacones (present a la sala), li va ensenyar els primers acords de la guitarra. I sa mare, Martirio, l’ha fet créixer personal i musicalment a través de discos i recitals. Sobre l’escenari madrileny, mare i fill tocaren “La tormenta de arena” i refermaren la connexió Àfrica-Andalusia que Martirio (i Kiko Veneno) ja va fer palés en 1988 amb la cançó “Excalibur”. Eixe tema obria el disc Cristalitos Machacaos i comptava amb la kora de Toumani Diabaté (un home que, segons Raúl Rodríguez, encara recorda l’experiència). A més, també van recuperar “Las mil calorías”, una de les poques ocasions en què l’instrumentista va empunyar la guitarra flamenca i on Martirio va demostrar que manté els dots vocals i escènics… i l’art per a lluir pinta.

Tampoc va faltar a la cita Kiko Veneno. “L’home que va fer la llum”, en paraules de Raúl, va acompanyar les interpretacions de “Si supiera cantar” i la composició pròpia “Agua del grifo” del disc Dice la gente (“Por el camino nos hicimos músicos / Buscábamos lo último, nos quedamos con lo único”). Un altre dels grans referents del tresista, Javier Ruibal, va deixar el seu mestratge en “Suite para kora y quijadas” (basat en un poema de Miguel Ángel Feria, assegut en primera fila) i “Para llevarte a vivir”. Així mateix, es va retre homenatge als germans Raimundo i Rafael Amador, també responsables de la formació del protagonista de la nit, i autors del “Blues de la frontera” de Pata Negra que va ressonar en la sala a través de la falseta de Diego del Gastor. I el gran final de festa, amb la presència de tots els “compareixents”, es va produir amb “Yo voy vendiendo candela”.

A València podrem gaudir de l’art i la saviesa de Raúl Rodríguez molt prompte. Serà en el festival Fronteres, un esdeveniment que combina música i literatura i que també tindrà seu a Elx. El sevillà estarà el divendres 14 de juny a la Biblioteca del Cabanyal-Canyamelar “Casa de la Reina” a les 18:15 hores per a donar la conferència musicada Somos el son que nos suena. Un dia després, el dissabte 15, tocarà amb el 3F Power Trio al Palau de les Arts. Ambdues cites són imprescindibles!