Sí, faig tard. Em passa com als trens de rodalies, l’Euromed o les obres del corredor mediterrani (i que em perdone el ministre Óscar Puente pel “victimisme perifèric”). Encete l’agenda amb la setmana ja començada. De tota manera, en aquesta ocasió serà curta. S’ha de recordar que ací es fa una selecció de concerts (dels quals tinc notícia) i no un llistat exhaustiu. És a dir, són actuacions on ens podríem trobar. T’hi espere?
El text complet, ací.
No guanyem per a ensurts, veritat? Fa tres setmanes tremolàvem amb l’auge de les formacions d’ultradreta a les eleccions al Parlament Europeu i, ara, hem de digerir la victòria del Reagrupament Nacional de Marine Le Pen a la primera volta de les legislatives franceses. I no sembla que d’ací set dies la situació siga millor. El discurs contra la immigració i contra aquelles persones que són diferents (i, normalment, més pobres) està aüssant la dreta radical a les institucions. Es llancen crides a mantenir les essències, el mode de vida de la nació, les tradicions més ràncies. Però ací som més de la convivència entre cultures i el mestissatge. També en el vessant musical.
Com a mostra d’això, ací va l’agenda de recomanacions musicals de la setmana.
“Algunos van a la Champions. Otros, a la UEFA. Nosotros estamos en la permanencia”. Amb aquesta declaració de principis es va presentar Raúl Rodríguez davant del públic reunit per a gaudir de l’espectacle 30 años en la frontera. Era una ocasió especial en què el músic andalús celebrava eixes tres dècades de carrera durant les quals ha fet milers de quilòmetres; ha participat en una trentena de projectes (principalment amb Martirio, sa mare, però també amb Kiko Veneno o amb Miquel Gil); i ha publicat dos discos amb el grup Son de la Frontera i altres tres llibre-cedés amb el seu nom. Així, era una festa per a enaltir el fet d’existir i, potser encara més important, el fet de resistir. Són, tal i com està el panorama, dues fites importants tant per a l’artista com per a l’audiència.
Aquesta entrada forma part de la secció “Concerts”. El text complet es pot llegir ací.
“M’agradaria saber com se sent al ser lliure”. Eixa és una de les possibles traduccions del títol d’aquesta composició. És un tema del músic de jazz Billy Taylor, qui el va publicar per primera vegada en 1964 en el disc (descatalogat) Right Here, Right Now! amb el títol de “I Wish I Knew”. En aquell moment, era una cançó instrumental que Taylor, pianista, va enregistrar amb el seu trio (Ben Tucker al contrabaix i Grady Tate a la bateria) i l’acompanyament d’una gran orquestra dirigida per Oliver Nelson (responsable del majestuós The Blues and the Abstract Truth de 1961). Com explicava el mateix Billy Taylor en les notes de l’àlbum Music Keeps Us Young (1997), aquella melodia va ser escrita per a la seua filla.
Aquesta entrada forma part de la secció “Cançons per a una cremació”. El text complet es pot llegir ací.
